Memòries d’un baixista a la Sirenenca. Primera part.
Joan Carles Fernàndez. Cóm entro a l’orquestrina. En Marcel em recluta i a la fi parteix No estic segur de si sogre i gendre són una bona parella o si sempre es porten bé. En el meu cas, crec que amb en Marcel sí que hi ha una bona relació, encara que, sent part d'això, no em puc considerar imparcial. Entre les diverses aventures que em proposa, una és unir-me a l'orquestrina. Toco el baix elèctric i em llanço a l'aventura de ser admès al grup de vents i metalls, on em reben amb els braços oberts. Tot i això, no estic segur que tots sapiguem en què ens estem ficant. Al principi, em falta ritme. Aviat arriba el nostre primer concert i, per sorpresa meva, aquí no portem partitures. No tinc idea de com me les arreglaré. Per altra banda, soc com un instrument que necessita energia per sonar. Ens anirem adaptant. Hi ha moltes cançons inicials que no sé com abordar. Les passem pel Musescore i em toca aprendre a fer-lo servir per intuir com sonen les melodies i pensar en el que
