Joan Carles Fernàndez.
Cóm entro a l’orquestrina.
En Marcel em recluta i a la fi parteix
No estic segur de si sogre i gendre són una bona parella o si sempre es porten bé. En el meu cas, crec que amb en Marcel sí que hi ha una bona relació, encara que, sent part d'això, no em puc considerar imparcial. Entre les diverses aventures que em proposa, una és unir-me a l'orquestrina. Toco el baix elèctric i em llanço a l'aventura de ser admès al grup de vents i metalls, on em reben amb els braços oberts. Tot i això, no estic segur que tots sapiguem en què ens estem ficant.
Al principi, em falta ritme. Aviat arriba el nostre primer concert i, per sorpresa meva, aquí no portem partitures. No tinc idea de com me les arreglaré. Per altra banda, soc com un instrument que necessita energia per sonar. Ens anirem adaptant. Hi ha moltes cançons inicials que no sé com abordar. Les passem pel Musescore i em toca aprendre a fer-lo servir per intuir com sonen les melodies i pensar en el que ha de fer el baix.
Potser era massa jove per això, encara que només tinc cinquanta-cinc anys. Aprenc de músics que van passant pel grup. Potser només conegui unes poques nocions de notes i no tingui clar el ritme amb què han de sonar, però els meus companys, amb les seves expressions còmiques, em fan notar quan no aconsegueixo entrar al compàs.
De mica en mica, ens anem integrant i la cosa comença a funcionar. En un punt de les nostres vides, en Marcel segueix el camí, mentre jo ja m'he acoblat en aquest nou món. En Marcel i la seva família, que són una part molt important de la meva vida, van cap als boscos de la Garrotxa. Bon vent et guiï!
Primers bolos
Ben aviat, el grup tindrà el seu primer concert al poble veí de Caldes (Caldetes). Serà un moment clau d'aprenentatge. Tot i que el director ha prohibit les partitures, porto unes micro que em resulten essencials per saber en quin punt ens trobem. Portem un aparell per amplificar el so de l'instrument, però en última instància depenem del carretó d’en Sixte per poder-nos moure. Necessitem aprendre i no ens rendirem fàcilment, tret que ens enfonsin; ara com ara, comptem amb el suport en sentit contràri.
Respirem profund i intentem seguir el ritme.
Esbrino que els acordions sí que en porten d’anotacions i ja en trobarem la manera de tenir-ne a mà també. La memòria és la que és a hores d'ara.
Afegim-hi la vestimenta. Que no sigui com vas pel carrer és la consigna. Jo pel carrer vaig de manera que en parlen els ATVs, però no em sento xiular les orelles.
Per què no podem anar de victorians? Agafem una casaca victoriana i barret tricorni a l’Amazon. Va curta la casaca, agafem-ne una altra. Va justa aquesta. Serveix per fer el bolo del desembre. Més endavant em vaig apuntar el comentari que «no anem de carrer, però no cal que anem disfressats». Tan bonic com anava. He amortitzat la disfressa perquè l’he tornat en acabar el bolo. El barret tricorni, sense semblar de la guàrdia civil, sí que el conservo i el trec en comptades ocasions per a donar la nota.
Sense fils per anar pel carrer.
Soc l’únic instrument que necessita electricitat perquè se'm senti. Els altres ho fan a cop de pulmó o de massa. Ens les enginyem de diverses maneres per al fet.
A cada bolo anem trobant la manera d'integrar-nos. En una cercavila d'hivern, quan en Marcel demana a en Xavier que li porti el trombó mentre toca el flabiol, se m'obre el quart, o cinquè ull, ja en porteu el compte segons imaginació de cadascú, i per la pròxima sortida algú m'haurà de portar l'amplificador per anar bé.
Tinc una neta que li agrada aquesta música. La mare ajuda al cas. Al pròxim bolo, «què tal si em portes "l'aparell" de sonar, Núria?»
Tenim bolo arreglat.
Pels pròxims, s'ofereix l'Imma. «Si no hi ha impediment, m'ofereixo voluntària, que m'agrada això que toqueu. Aquesta música no és com l'altre dels 60's o 70's, que no m'acaba de fer el pes». Ara ja li agrada també una mica «l'altra música» des que hem «renovat» el repertori.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada