2a Trobada de bandes: la crònica d'en Joan Carles (2)
Anem cap al dia principal del relat. Un dissabte de tardor. El temps acompanya, no ens plourà a les closques (ni als instruments, Déu ens en guard).
Hora de trobada, les 11 a la placeta.
Arribo a les 11:20 i em trobo el bar muntat i l’Àngels enfilada a una escala, al costat d’un arbre, penjant banderoles. En Pedro i en Quico per allà controlant. Han aconseguit que ens deixin el local que hi ha a la plaça per avituallament musical durant la trobada. Això vol dir que podrem deixar fundes, instruments mentre no els utilitzem, canvis de vestuari i de més. Ens facilita molt la feina.
La trobada, les últimes preparacions
Les primeres tasques programades ja les tenim gairebé a punt. Posada en marxa del bar i guarniment de la placeta. Tenim les cadires per repartir. El principal repartiment, l’ocupació de les bandes. Us ho detallo.
El bar
Ja tenim la barra i el tirador de cervesa. Quan arribo ja regalimava l’aixeta sortidor de la fredor. Les cerveses seran a 2 €, a veure si cobrim despeses. Vam quedar que els músics també pagarien, ja que l’any passat va ser una «barra lliure pels músics» una mica descontrolada. També és cert que hi vam passar força temps durant el dia entre matí i tarda.
Tenim tanques que delimiten la zona. Quan ho tenim muntat, seiem a un tros d'ombra dins la part corresponent al bar. És dissabte i hi ha moviment de gent, hi ha mercat a la riera. Molts ens pregunten que què farem i a quina hora. Ens hem transformat en punt d’informació sense programar-ho. Potser ens ho haurem d’apuntar per pròximes edicions.
Vestint la placeta
Quan arribo a les 11:20, em repeteixo i espero que se’m permeti per l’edat, em trobo a l’Àngels enfilada a l’escala, al costat d’un arbre, penjant banderoles. Ha quedat una placeta molt festiva. Aprofitem per penjar el cordó del corrent que va al bar amb brides al cordó enlairat d’una pancarta que hi passa per sobre. Ens està quedant de professional.
Hem posat una taula al costat de la barra per vendre els tiquets. Com espòiler us comentaré que segurament no vam acabar d’amortitzar el bar, però el vam gaudir déu-n'hi-do tots plegats.
Ha de venir en Víctor a posar el so. Portarà la taula de so, els altaveus i els micros. I se n’anirà, que té un altre bolo. Decidim on ubiquem taula de so i els seus altaveus i ho deixem molt fix, amb brides, per no tenir espants no desitjats. Ho hem posat entremig dels escenaris principals on seran les grans bandes. D’una costat hi haurà la Banda de Badia, compartint espai amb la banda de l’EMA i a l’altra hi haurà la banda del Maresme que la formen més músics que les dues altres juntes.
Després de muntar el so, deixo sonant l’àlbum «We» d’un músic conegut per nosaltres, en Marc Egea. Crec que fa una mica d’ambient que soni la música.
Posem cadires per als músics de les bandes. Van muntant els instruments voluminosos (principalment bateria acústica).
Tret de sortida, comença l’espectacle
Després d’haver fet guàrdia de 14 h a 16 h, vaig a casa a fer canvi de vestuari i agafar estris per l’ocasió. En tornant passo pel local dels músics a deixar fundes i cap a les 16:30 ja estic a punt. Encara hi ha gent anant amunt i avall sense massa pressa. Me’n vaig al Calisay xino-xano i ja vindran, no tinc ganes de córrer a última hora perquè fem tard. Tenim programat començar el cercavila allà.
Em dona temps, un cop arribat, d’afinar, engegar tots els estris sense fils a bateria que porto i escalfar les mans al baix. No sé si ho he dit, soc el del baix, el del baix elèctric. I com que tots són «acústics», jo soc un músic híbrid-endollabe que sona al carrer gràcies a bateries i connexions sense fils. M’acompanya avui l’Imma que portarà l’altaveu amb rodetes, com d’altres vegades, mentre em dedico a acariciar el baix.
Ja veiem que arriba el gruix. Això arrencarà en no res.
Foto: Àngels Garrido
Dues bandes, la «Bandabòlit» i la «Sirenenca». Una banda de músics toca una peça, al mig es fa improvisació, que es comparteix amb la banda agermanada, i es tanca la peça. És quan comença l’altra banda i es repeteix l’operació. En els punts d’improvisació ens aturem per gaudir-ho nosaltres i el públic que ens segueix. I també per fer temps fins a arribar a la placeta.
Un tret de partida que gaudim ambdues bandes. Ho pots veure a les cares, tant dels músics, com de la gent que no s’ho esperava, que està a les terrasses de la riera o simplement hi passejaven.
De fet, ens trobem algú que sí que s’ho esperava, és la Núria, la rapsoda que acompanyarà als Bandabòlit en el duel. I ho dona tot. Fa uns salts exagerats, un somriure de l’ànima i una salutació des del cor a les bandes. En Marc se li acosta amb una abraçada de complicitat.
Algú m’ha nomenat responsable del so, si més no del so electre-amplificat. I no hi tinc gaire inconvenient. L’alcalde pot començar el seu discurs. A partir d’un paper en blanc n’ha creat un discurs sobre l’exaltació de la segona trobada de bandes com un emblema que ha de seguir onejant a la vila d’Arenys els anys vinents amb noves edicions.
I després del suport de l’alcalde, podrem escoltar les primeres bandes. Tenim en un sector de la placeta les bandes de Badia i d’Arenys (la de l’EMA). Començarà la de Badia.
Foto Ona Curto
El director vol fer cometaris de partida, però no se’l sent. Li posem el micròfon. Entre cançons, els directors de bandes, ens les van anunciant. Estic a la taula de so posant i traient el micro com un professional.
En Jeroni, persona molt activa de l’EMA i principal de la banda, ja que n’és el director, és de Badia. Hi viu físicament. I en el seu dia havia portat la banda. Ara participa amb ells tocant la bateria. Se’l veu cofoi.
Després de l’actuació de la banda de Badia, amb bis inclòs, hi ha el torn de l’EMA. En Jeroni ens explica els seus «dos cors compartits». Els orígens, amb seu de Badia, i el que ha construït a l’EMA d’Arenys, des de quasi zero. A en Jeroni, si li dones un micro, es posa el públic a la butxaca. I això fa. I amb gran orgull. S’ha de dir que hi toquen els fills a la banda de Badia. Si en veus els físics no cal que et diguin qui són. I no cal dir res més. La banda de l’EMA compleix les expectatives, com ho ha fet la de Badia i com ho farà (espòiler) la de Mataró.
Ens explica en Jeroni que havia dirigit, temps enrere, la banda de ciutat Badia. I que va passar el testimoni al qual ara n’és el director mentre es dedicava a fer gran la banda de l’EMA.
Donem pas a la banda del Maresme. Els hi acosto el micro perquè vagin anunciant. El primer anunci és del president de la banda i tot seguit anirà anunciant, el director, cadascuna de les peces amb què ens delectaran.
Estic a la gàbia del so, encenent i apagant micro entre peça i peça per si decideixen parlar. Ja porto una estona i m’he guanyat una birra. L’Imma encendrà i apagarà el micro mentre vaig i torno. Ho controla perfectament.
Els de Mataró toquen diferents estils de música, des de «pasdobles» fins al «sweet Caroline», passant pel jazz dels 60. Animen a la gent a participar. Sembla que tothom en gaudeixi.
Em miro en Pablo, de la Sirenenca, que va engrescar l’any passat a la banda de Mataró, de la qual en forma també part, a venir a la trobada de bandes amb una aposta arriscada, ja que el pressupost que teníem era molt reduït. I el veig al mig de la banda, amb el seu fiscorn, a la seva esquerra en té un altre de fiscorn, i me’ls imagino com el rovell d’un ou.
Quan hem baixat la riera ambdues bandes, ens hem fet una foto junts, en Pablo i jo, som «els baixos» de la Sirenenca. Tot i que el trobem a faltar, per problemes de disponibilitat, als assajos. A ell no li calen els assajos, si li dius el que ha de fer, ho fa. I tenim en Marc per dir-li què ha de fer, i tenim, algunes vegades, en Pablo per gaudir-ne. Avui en gaudim una estona.
A les últimes cançons que interpreta la banda, el director busca la complicitat del públic per a seguir el ritme amb cops de mans, altrament dit palmes. I el públic queda engrescat seguint la directiva que en surt una mica de dins.
És l’hora de germanor. Es toca, amb totes les bandes participants de la trobada, la peça d’en Jeroni que en fa la direcció.
Ja tenim un nou element institucional de la trobada fins que no es canviï el format.
Fotos: Lili Marsans
Les bandes tenen tocs amagats, una cançó oportuna per un moment adequat. Fins i tot els silencis en formen part de l’escena. I per si no fos prou complicat, es comencen a «traspassar» músics entre les bandes. En un primer moment una banda ocupa l’espai de l’altra mentre es fa un canvi d’espai, l’altra banda se'n val lloc de la primera. En un segon moment, entre canvis de músics, els directors acaparen membres de l’altre grup i es creen bandes fetes dinàmicament de dos grups fets de barreges de músics. La batuta, però, segueix a les mans dels directors de bandes. I els rapsodes es deixen l’ànima interpel·lant-se, i les dinàmiques de so acompanyen, crits, xiuxiueigs, sons rars trets dels instruments. Potser hi ha gestos de les conduccions que varien en forma d’un director a l’altre, però els músics fan les apropiades interpretacions.
El públic crec que no ho acaba d’entendre, no se’ls ha explicat el que està passant i va assimilant el que passa a l’«escenari» de mica en mica. Té la seva bellesa, però també és difícil de percebre-la sense unes orelles i uns ulls obertes i oberts a noves sensacions. Els rapsodes, en la «outro» de l’esdeveniment els expliquen: «el què ha passat aquí no ha estat programat, no té partitura, no té guió, és fruit de la creació espontània dels participants i tal com ho hem sentit, és com us ho hem presentat». Un bon final de l’espectacle musical. Ha estat una tarda llarga de música. Una tarda que hem gaudit. Això ha estat la segona trobada de bandes organitzada a Arenys.
La fi de la diada 2025, recollint amb el pica-pica de germanor
Ja s’ha acabat l’estrès escènic. Hi ha sensacions generals d’haver assolit el que no se sabia què s’havia d’assolir. Els diferents concerts de bandes ha estat generós de la seva part i creiem que ben acollit pel públic. Les bandes de carrer hem gaudit i ens ha semblat veure gaudir als espectadors. Les grans bandes han estat al nivell què són: grans bandes i en aquest cas el «grans» no és de mida.
I el duel de bandes ha deixat una sensació a l’aire de la que cadascú n’ha aterrat la versió. Crec que ha estat una obra mestra. No es podia saber què en sortiria a priori. Cadascú n’ha fet la interpretació per l’originalitat de l’esdeveniment i per la seva impredictibilitat, germen de la genialitat. Però potser no en soc un crític imparcial. No m’ho tingueu en compte.
Un cop acabat, a recollir. Tant el material com els «residus» del bar. Barril de cervesa encetat, barril que s’haurà de pagar, barril que mirarem d’agenciar-nos fins al final. Paquet de refrescos obert, paquet a pagar. Han portat coca de la «Juanitas». Coca de la bona, no de la que fa malbé el nas i l’has de canviar per un de plata.
Fem baixar adrenalines. Demà tornarà a sortir el sol per a tots. I potser no tothom el veurà de la mateixa manera. El món canvia a còpia d’emocions i avui n’hem compartit moltes, de les bones, de les que no tenen preu.
La Sirenenca
Hora de trobada, les 11 a la placeta.
Arribo a les 11:20 i em trobo el bar muntat i l’Àngels enfilada a una escala, al costat d’un arbre, penjant banderoles. En Pedro i en Quico per allà controlant. Han aconseguit que ens deixin el local que hi ha a la plaça per avituallament musical durant la trobada. Això vol dir que podrem deixar fundes, instruments mentre no els utilitzem, canvis de vestuari i de més. Ens facilita molt la feina.
La trobada, les últimes preparacions
Les primeres tasques programades ja les tenim gairebé a punt. Posada en marxa del bar i guarniment de la placeta. Tenim les cadires per repartir. El principal repartiment, l’ocupació de les bandes. Us ho detallo.
El bar
Ja tenim la barra i el tirador de cervesa. Quan arribo ja regalimava l’aixeta sortidor de la fredor. Les cerveses seran a 2 €, a veure si cobrim despeses. Vam quedar que els músics també pagarien, ja que l’any passat va ser una «barra lliure pels músics» una mica descontrolada. També és cert que hi vam passar força temps durant el dia entre matí i tarda.
Tenim tanques que delimiten la zona. Quan ho tenim muntat, seiem a un tros d'ombra dins la part corresponent al bar. És dissabte i hi ha moviment de gent, hi ha mercat a la riera. Molts ens pregunten que què farem i a quina hora. Ens hem transformat en punt d’informació sense programar-ho. Potser ens ho haurem d’apuntar per pròximes edicions.
Vestint la placeta
Quan arribo a les 11:20, em repeteixo i espero que se’m permeti per l’edat, em trobo a l’Àngels enfilada a l’escala, al costat d’un arbre, penjant banderoles. Ha quedat una placeta molt festiva. Aprofitem per penjar el cordó del corrent que va al bar amb brides al cordó enlairat d’una pancarta que hi passa per sobre. Ens està quedant de professional.
Hem posat una taula al costat de la barra per vendre els tiquets. Com espòiler us comentaré que segurament no vam acabar d’amortitzar el bar, però el vam gaudir déu-n'hi-do tots plegats.
Ha de venir en Víctor a posar el so. Portarà la taula de so, els altaveus i els micros. I se n’anirà, que té un altre bolo. Decidim on ubiquem taula de so i els seus altaveus i ho deixem molt fix, amb brides, per no tenir espants no desitjats. Ho hem posat entremig dels escenaris principals on seran les grans bandes. D’una costat hi haurà la Banda de Badia, compartint espai amb la banda de l’EMA i a l’altra hi haurà la banda del Maresme que la formen més músics que les dues altres juntes.
Després de muntar el so, deixo sonant l’àlbum «We» d’un músic conegut per nosaltres, en Marc Egea. Crec que fa una mica d’ambient que soni la música.
Posem cadires per als músics de les bandes. Van muntant els instruments voluminosos (principalment bateria acústica).
Tret de sortida, comença l’espectacle
Després d’haver fet guàrdia de 14 h a 16 h, vaig a casa a fer canvi de vestuari i agafar estris per l’ocasió. En tornant passo pel local dels músics a deixar fundes i cap a les 16:30 ja estic a punt. Encara hi ha gent anant amunt i avall sense massa pressa. Me’n vaig al Calisay xino-xano i ja vindran, no tinc ganes de córrer a última hora perquè fem tard. Tenim programat començar el cercavila allà.
Em dona temps, un cop arribat, d’afinar, engegar tots els estris sense fils a bateria que porto i escalfar les mans al baix. No sé si ho he dit, soc el del baix, el del baix elèctric. I com que tots són «acústics», jo soc un músic híbrid-endollabe que sona al carrer gràcies a bateries i connexions sense fils. M’acompanya avui l’Imma que portarà l’altaveu amb rodetes, com d’altres vegades, mentre em dedico a acariciar el baix.
Ja veiem que arriba el gruix. Això arrencarà en no res.
Baixant la riera, creant ambient
Foto: Àngels GarridoDues bandes, la «Bandabòlit» i la «Sirenenca». Una banda de músics toca una peça, al mig es fa improvisació, que es comparteix amb la banda agermanada, i es tanca la peça. És quan comença l’altra banda i es repeteix l’operació. En els punts d’improvisació ens aturem per gaudir-ho nosaltres i el públic que ens segueix. I també per fer temps fins a arribar a la placeta.
Un tret de partida que gaudim ambdues bandes. Ho pots veure a les cares, tant dels músics, com de la gent que no s’ho esperava, que està a les terrasses de la riera o simplement hi passejaven.
De fet, ens trobem algú que sí que s’ho esperava, és la Núria, la rapsoda que acompanyarà als Bandabòlit en el duel. I ho dona tot. Fa uns salts exagerats, un somriure de l’ànima i una salutació des del cor a les bandes. En Marc se li acosta amb una abraçada de complicitat.
Donant pas a les bandes de Badia i l’EMA d’Arenys
I arribant a la placeta hi tenim el públic que ha repartit les cadires a disposició i també l’alcalde que s’espera per fer-ne el tall de la cinta (metafòric) de l’inici de la trobada. Haurà de tenir el micro a punt just en arribar per fer-ne les paraules oportunes.Algú m’ha nomenat responsable del so, si més no del so electre-amplificat. I no hi tinc gaire inconvenient. L’alcalde pot començar el seu discurs. A partir d’un paper en blanc n’ha creat un discurs sobre l’exaltació de la segona trobada de bandes com un emblema que ha de seguir onejant a la vila d’Arenys els anys vinents amb noves edicions.
I després del suport de l’alcalde, podrem escoltar les primeres bandes. Tenim en un sector de la placeta les bandes de Badia i d’Arenys (la de l’EMA). Començarà la de Badia.
Foto Ona CurtoEl director vol fer cometaris de partida, però no se’l sent. Li posem el micròfon. Entre cançons, els directors de bandes, ens les van anunciant. Estic a la taula de so posant i traient el micro com un professional.
En Jeroni, persona molt activa de l’EMA i principal de la banda, ja que n’és el director, és de Badia. Hi viu físicament. I en el seu dia havia portat la banda. Ara participa amb ells tocant la bateria. Se’l veu cofoi.
Després de l’actuació de la banda de Badia, amb bis inclòs, hi ha el torn de l’EMA. En Jeroni ens explica els seus «dos cors compartits». Els orígens, amb seu de Badia, i el que ha construït a l’EMA d’Arenys, des de quasi zero. A en Jeroni, si li dones un micro, es posa el públic a la butxaca. I això fa. I amb gran orgull. S’ha de dir que hi toquen els fills a la banda de Badia. Si en veus els físics no cal que et diguin qui són. I no cal dir res més. La banda de l’EMA compleix les expectatives, com ho ha fet la de Badia i com ho farà (espòiler) la de Mataró.
Ens explica en Jeroni que havia dirigit, temps enrere, la banda de ciutat Badia. I que va passar el testimoni al qual ara n’és el director mentre es dedicava a fer gran la banda de l’EMA.
Canvi d’escenari. La banda del Maresme de Mataró
Foto: Lili Marsans
Doncs acabant les bandes de Badia i d’Arenys, podrem escoltar la «banda del Maresme» que són més de 40 músics. Mentre s’acomoden, la Sirenenca tocarà. Que no s’aturi la música. «Corre, corre, que acaben aquesta i entrem nosaltres». La Sirenenca en «Xafarranxo de combat». Tots a punt. Què hem de tocar? No estresseu el mestre que ha de decidir sobre la marxa la peça més adient. «Ràdio-macuto»: farem la «sardana curta i rebatut amb l’entrada dels 3 quartans». Si ens diuen això, entenem què hem de fer. Mentre es van situant els de Mataró, l’atenció musical és nostra.
Donem pas a la banda del Maresme. Els hi acosto el micro perquè vagin anunciant. El primer anunci és del president de la banda i tot seguit anirà anunciant, el director, cadascuna de les peces amb què ens delectaran.
Estic a la gàbia del so, encenent i apagant micro entre peça i peça per si decideixen parlar. Ja porto una estona i m’he guanyat una birra. L’Imma encendrà i apagarà el micro mentre vaig i torno. Ho controla perfectament.
Els de Mataró toquen diferents estils de música, des de «pasdobles» fins al «sweet Caroline», passant pel jazz dels 60. Animen a la gent a participar. Sembla que tothom en gaudeixi.
Em miro en Pablo, de la Sirenenca, que va engrescar l’any passat a la banda de Mataró, de la qual en forma també part, a venir a la trobada de bandes amb una aposta arriscada, ja que el pressupost que teníem era molt reduït. I el veig al mig de la banda, amb el seu fiscorn, a la seva esquerra en té un altre de fiscorn, i me’ls imagino com el rovell d’un ou.
Quan hem baixat la riera ambdues bandes, ens hem fet una foto junts, en Pablo i jo, som «els baixos» de la Sirenenca. Tot i que el trobem a faltar, per problemes de disponibilitat, als assajos. A ell no li calen els assajos, si li dius el que ha de fer, ho fa. I tenim en Marc per dir-li què ha de fer, i tenim, algunes vegades, en Pablo per gaudir-ne. Avui en gaudim una estona.
A les últimes cançons que interpreta la banda, el director busca la complicitat del públic per a seguir el ritme amb cops de mans, altrament dit palmes. I el públic queda engrescat seguint la directiva que en surt una mica de dins.
Tema comú
A la primera trobada, en Marc, director de la Sirenenca, va fer un arrengament per tocar un tema en comú les diferents bandes participants. Aquest any ha agafat el relleu en Jeroni, el director de la banda de l’EMA per a arranjar-ne una peça musical de la que és l'autor. El funcionament és que es passa l’arrengament a cada banda perquè en faci l’assaig prèviament i el dia de la trobada s’interpreta amb totes les bandes participants alhora.És l’hora de germanor. Es toca, amb totes les bandes participants de la trobada, la peça d’en Jeroni que en fa la direcció.
Ja tenim un nou element institucional de la trobada fins que no es canviï el format.
Duel de bandes
Després de la banda de Mataró toca el duel de bandes. Els rapsodes s’han caracteritzat per l’ocasió. Jo em poso a la taula de so per controlar els micròfons. Rapsodes micròfon en mà i bandes a les ordes dels directors per fer-ne les conduccions. En Marc Egea condueix la barreja entre Sirenenca i Big Bang Valona i en Xavier Armiñana porta la banda Bandabòlit. I els poetes, l’Oriol Sauleda i la Núria Martínez-Vernis, a punt per començar. En principi eren dos equips, rapsoda-banda, però a la pràctica som 4 en què ens complementem, dos rapsodes i dues bandes amb les complicitats evidents. No hi ha guió, els artistes es deixen portar. I en fan una peça com quan fan les improvisacions, escoltant la melodia per interpretar una resposta harmònica. La música es barreja amb la poesia. La poesia la creen i es responen els rapsodes i la música la complementen les bandes a les mans dels directors i entre tots quatre van creant el quadre.
Fotos: Lili MarsansLes bandes tenen tocs amagats, una cançó oportuna per un moment adequat. Fins i tot els silencis en formen part de l’escena. I per si no fos prou complicat, es comencen a «traspassar» músics entre les bandes. En un primer moment una banda ocupa l’espai de l’altra mentre es fa un canvi d’espai, l’altra banda se'n val lloc de la primera. En un segon moment, entre canvis de músics, els directors acaparen membres de l’altre grup i es creen bandes fetes dinàmicament de dos grups fets de barreges de músics. La batuta, però, segueix a les mans dels directors de bandes. I els rapsodes es deixen l’ànima interpel·lant-se, i les dinàmiques de so acompanyen, crits, xiuxiueigs, sons rars trets dels instruments. Potser hi ha gestos de les conduccions que varien en forma d’un director a l’altre, però els músics fan les apropiades interpretacions.
El públic crec que no ho acaba d’entendre, no se’ls ha explicat el que està passant i va assimilant el que passa a l’«escenari» de mica en mica. Té la seva bellesa, però també és difícil de percebre-la sense unes orelles i uns ulls obertes i oberts a noves sensacions. Els rapsodes, en la «outro» de l’esdeveniment els expliquen: «el què ha passat aquí no ha estat programat, no té partitura, no té guió, és fruit de la creació espontània dels participants i tal com ho hem sentit, és com us ho hem presentat». Un bon final de l’espectacle musical. Ha estat una tarda llarga de música. Una tarda que hem gaudit. Això ha estat la segona trobada de bandes organitzada a Arenys.
La fi de la diada 2025, recollint amb el pica-pica de germanor
Ja s’ha acabat l’estrès escènic. Hi ha sensacions generals d’haver assolit el que no se sabia què s’havia d’assolir. Els diferents concerts de bandes ha estat generós de la seva part i creiem que ben acollit pel públic. Les bandes de carrer hem gaudit i ens ha semblat veure gaudir als espectadors. Les grans bandes han estat al nivell què són: grans bandes i en aquest cas el «grans» no és de mida.
I el duel de bandes ha deixat una sensació a l’aire de la que cadascú n’ha aterrat la versió. Crec que ha estat una obra mestra. No es podia saber què en sortiria a priori. Cadascú n’ha fet la interpretació per l’originalitat de l’esdeveniment i per la seva impredictibilitat, germen de la genialitat. Però potser no en soc un crític imparcial. No m’ho tingueu en compte.
Un cop acabat, a recollir. Tant el material com els «residus» del bar. Barril de cervesa encetat, barril que s’haurà de pagar, barril que mirarem d’agenciar-nos fins al final. Paquet de refrescos obert, paquet a pagar. Han portat coca de la «Juanitas». Coca de la bona, no de la que fa malbé el nas i l’has de canviar per un de plata.
Fem baixar adrenalines. Demà tornarà a sortir el sol per a tots. I potser no tothom el veurà de la mateixa manera. El món canvia a còpia d’emocions i avui n’hem compartit moltes, de les bones, de les que no tenen preu.
La Sirenenca
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada